Valencià. Normativa per la qual es regeix valencià.es és l’adaptada a llei, encara que no descarta cap de les dues normatives vigents

Normativa per la qual es regeix valencià.es és l’adaptada a llei, encara que no descarta cap de les dues normatives vigents

Valencià, llengua valenciana o idioma valencià (valencià, llengua valenciana o idioma valencià en valencià)1 és el nom històric, tradicional i oficial utilitzat a la Comunitat Valenciana (Espanya) per a definir la llengua  en el territori corresponent a l’antic Regne de València,on té la consideració de llengua pròpia segons el seu Estatut d’Autonomia i la Constitució, i en el paratge de la Regió de Múrcia conegut com El Carche

Segons l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana l’idioma valencià es regeix per la normativa de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, la qual parteix de la tradició lexicogràfica, literària, i la realitat lingüística valenciana, així com, la normativització consolidada, a partir de les anomenades Normes de Castelló. Mentre que en els llocs fóra de l’àmbit valencià, i murcià, on es parla aquesta llengua es regeix per la normativa de l’Institut d’Estudis Catalans, encara que en el cas de les Illes Balears la secció filològica de la Universitat de les Illes Balears, òrgan consultiu del Govern balear, adapta aqueixa normativa al marc dialectal de l’arxipèlag.

D’altra banda la Real Acadèmia de Cultura Valenciana és una fundació pública de la Diputació Provincial de València, fundada en 1915, la qual s’encarrega de treballar i estudiar la cultura pròpia dels valencians. La RACV defensa la diferenciació del valencià respecte al català, així com les normes del Puig enfront de les de Castelló.

La Real Acadèmia de Cultura Valenciana dictaminà, en 1981, davant l’absència d’un model ortogràfic oficial que normativisara la llengua valenciana, unes normes conegudes per l’apelatiu de Normes de El Puig , degut a que foren firmades en el Monasteri de El Puig davant numeroses entitats i intelectuals.

Estes normes tingueren un reconeiximent oficial, en ser publicada en elles en el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana la primera edició de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, i ser usades per la pròpia Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana per a l’ensenyança del valencià.

La Generalitat Valenciana ni altres institucions públiques reconeixen les normes ni els dictàmens d’aquesta acadèmia, ja que l’Estatut d’Autonomia Valencià li atorga tota la potestat normativa a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Durant la transició democràtica espanyola, l’autonomia o heteronomía del valencià respecte a la resta de la llengua catalana va ser motiu de debat i polèmica entre els valencians, normalment amb un rerefons polític.

Finalment, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), institució normativa oficial del valencià, va acordar per unanimitat un dictamen vinculant el 9 de febrer de 2005 concloent que “la llengua pròpia i històrica dels valencians, des del punt de vista de la filologia, és també la que comparteixen les comunitats autònomes de Catalunya i de les Illes Balears i el Principat d’Andorra. […] Les diferents parles de tots aquests territoris constitueixen una llengua”. I que:

el terme més adequat per a designar la llengua pròpia a la Comunitat Valenciana és la de valencià (…). Aquest nom pot designar tant la globalitat de la llengua que compartim amb els territoris de l’antiga Corona d’Aragó ja esmentats, com també, amb un abast semàntic més restringit, la modalitat idiomàtica que ens caracteritza dins d’aqueixa mateixa llengua.

principis i criteris per a la defensa de la denominació i l’entitat del valencià, 2005, p.6

Al dictamen de l’AVL se li sumisca una sentència en 1997 del Tribunal Constitucional en el qual avalava la denominació de català inclosa en els estatuts de la Universitat de València, i l’abans citada sentència del Tribunal Suprem en 2006 en la qual obliga a la Generalitat Valenciana a la convalidació dels certificats administratius de coneixement de l’idioma autòcton aprovats pels governs català i balear, consolidant jurídicament la unitat de la llengua comuna. Aquest xoc d’opinions ha generat una sèrie de controvèrsies que es perllonguen fins a l’actualitat. Per exemple, durant la redacció de la Constitució Europea de 2004, el govern espanyol va subministrar a la UE traduccions oficials del text en basc, gallec, català i valencià, malgrat que aquestes dues últimes eren idèntiques, ja que el govern de la Generalitat de Catalunya va decidir assumir com a pròpia la versió valenciana, encara que apareixen en abundància formes pròpies del valencià com hòmens, xiquets, est, aquesta, eixe, eixa, establix, regixen, prohibix o garantix. Així mateix, segons estudis de la Generalitat Valenciana, en 2014 el 52,3 % dels valencians considerava que el valencià era una llengua diferent i diferenciada del català.50 51 10 anys abans, en 2004, una enquesta del CIS xifrava la mateixa opció en un 64,4 %

La normativa oficial que ha establit per al valencià queda recollida en els següents textos:

El Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià (2006),87 una obra que incorpora un extens lèxic de més de 75 000 paraules amb informació relativa a la seua variació morfològica, especificant la pronunciació en aquells casos en els quals l’ortografia no és transparent.
La Gramàtica normativa valenciana (2006),88 la qual s’estructura en quatre grans blocs dedicats a l’ortografia, la sintaxi i la formació de les paraules. L’obra té un caràcter normatiu i descriptiu, en la mesura que tracta d’orientar sobre les formes més recomanades en els registres formals i en l’estàndard, però integrant les propostes normatives dins d’una descripció general de l’estructura de la llengua.

La normativa ortogràfica del valencià (2006),89 amb els criteris ortogràfics del valencià oficialitzats per l’acadèmia.

L’estàndard oral del valencià (2006), el qual té per objectiu el fixar unes pautes ortoépicas que servisquen d’orientació als usuaris de la llengua.90
Els gentilicis valencians (2006), que presenta les formes dels gentilicis corresponents als habitants de tots els municipis valencians, així com la grafia i la pronunciació del nom d’aquests municipis.91
La Gramàtica Valenciana Bàsica (2013),92 la qual té com a propòsit el fer possible que el valencià s’integre amb normalitat en el dia a dia, done prioritat a les formes més correctes de la tradició i evite les interferències d’altres llengües ocasionades per la minorització lingüística.
El Diccionari normatiu valencià (2014),93 94 el propòsit del qual és el proporcionar una obra útil amb definicions adequades i actualitzades (93 349 entrades), per a un conjunt variat d’usuaris del valencià, combinant la tradició lexicogràfica amb la terminologia més moderna.